NauArt i Estesia presenten: Resistència, 14 artistes, 14 mirades a l’Ecomuseu Farinera de Castelló d’Empúries

L’objectiu és impulsar les manifestacions artístiques més properes, facilitar l’espai on poder difondre-les i mostrar la vivesa de la creació, les idees i l’art en general a aquest barri de la innovació a Barcelona.

Artistes participants

En aquesta edició, els artistes participants són: Rosa Arzur, Nick Bedford, Xefo Guasch, Mónica Reche, Claudio Rojas, Anna Torres, Alex Arcones, Juan Carlos Beneyto, Bernat Casanova, Cintia García, Maikel Menéndez, Juan Niubó, Mercè Pijem y Santiago Yubero.

Què tenen en comú 14 artistes que exposen art abstracte La no-figuració? Que viuen a Barcelona? La pertinença a col•lectius d’art? Com pensar en les poètiques diferents des d’un punt que transcendeix el lloc comú i alhora sigui comú a tothom?

El filòsof francès Gilles Deleuze deia que tot art deia que tot art és resistència, que l’acte de creació, en si mateix, és un acte de resistència. Resistència a què o a qui? A la societat en què ens toca viure avui dia. Una societat en què la informació és la forma de control: videovigilància, mitjans de comunicació, xarxes socials... Som mirats i ens mirem a través de la imatge. Una imatge cada cop més nítida, cada cop més hiperrealista.

L’abstracció se sostreu a la narrativa de la imatge, són imatges que es resisteixen a l’obsessió de voler veure-ho tot, de saber-ho tot. No cal donar informació, res ens referencia en l’abstracció. Entrem en el domini de la sensació, de la intuïció, de l’emoció, de la contemplació. L’abstracció s’abstreu de la realitat, crea altres mons. Mons que ens obliguen a pensar i sentir des d’un lloc diferent. En una societat en què les metàfores semblen absents, l’abstracció és la pura metàfora.

Però aquests 14 artistes també resisteixen des d’altres indrets, no solament se sostreuen a la narrativa de la imatge sinó als medis i espais on mostren el seu treball. Han decidit escapar-se de la tirania del mercat i de les institucions que defineixen què és art i quin valor té. Habiten espais que han estat deixat de banda, circulen en àmbits accessibles a tothom, com els centres culturals de barri o les galeries de l’extraradi. Espais on l’art de mercat és absent.
I per què parlem de pràctiques de resistència? Perquè ells no viuen vides paral•leles a la quotidianitat que els habita, sinó que aquesta realitat els travessa. Lluny d’ells hi ha l’imaginari de la torre de vori o de l’artista tocat per la genialitat. No caben en cap estereotip de l’art. I això també són formes de resistència.

ANNA TORRES, per exemple, explora des la unió de materials oposats, les paradoxes que ens constitueixen com a éssers humans; la fragilitat de la porcellana foradant el ferro, la resiliència. És l’alma mater d’Estèsia juntament amb XEFO GUASCH, artista polifacètic, d’acord amb les seves paraules, ha fet incursions en tots els registres i temes. Escultor, arquitecte, fotògraf, videasta i, com si la llista no fos prou extensa, és també el propietari de la galeria on el col•lectiu Estèsia exposa habitualment. En l’actualitat, treballa en pintura, tot i que no deixa de banda el volum escultòric.

En canvi, ÀLEX ARCONES, s’estima més no encasellar-se dins d’un determinat camp de l’art. Lluny del prototip d’artista, és un home camaleònic. Tots els llenguatges li són vàlids per expressar els seus propòsits. És també un creador d’espais, com ara NauArt, un antic nau de materials elèctrics que va transformar en taller i galeria, perquè els artistes puguin treballar i mostrar el resultat de les seves reflexions creatives.

També trobarem l’obra atemporal de JUAN CARLOS BENEYTO PÉREZ, ens situa amb les seves geometries i plans de color en un temps sense nom, la intersecció dels plans, els seus límits, els seus triangles creen un món que atrapa l’espectador i el deté de l’acceleració quotidiana en què ens troba immersos.

En contra posició el nostre CLAUDIO ROJAS és un artista que viu a 11000 km del seu lloc d’origen, l’Argentina. Però continua allà travessat per la memòria d’una història que ha sigut falsejada de múltiples maneres, es tracta de la dictadura militar, dels seus actors i de les seves conseqüències a una banda i a l’altra del Río de Plata. Pintures de paleta fitada, de colors plans i intensa presència de la línia que ens parlen de la violència, de boques obertes que criden i que, encara avui, no totes són escoltades.

També trobareu a SANTIAGO YUBERO és un artista d’espais íntims. Els seus treballs són el resultat d’una trobada entre el suport, l’artista i la idea. Subtils capes de color generen una atmosfera intimista, pròxima. Imatges d’un món utòpic, de somnis on habita la màgia d’un ideari perdut.

Els treballs de JUAN NIUBÓ s’han de veure amb les mans rere l’esquena. Les seves textures a partir de la superposició de plans realitzats amb cartró reciclat i el color conviden a recorre’ls amb els dits, per això la prohibició. Arquitecte de professió, les seves obres abstractes tenen la tranquil•litat de l’ordre i el control, espais alterns davant el caos que ens inunda cada dia.

En un món de superfícies polides, d’efectes glossy i d’imatges espectaculars, i també en podem dir especulars, ROSA ATZUR ens convida a un viatge interior del seu inconscient i atreu l’espectador a connectar-se amb el seu propi. Camins de color, de transparències i de formes que escapen a la aprehensió per la mirada. Un cosmos propi que no necessita paraules.

En BERNAT CASANOVA té una mirada il•limitada com il•limitat és el mar que transforma en pura abstracció a l’oli. Artista més pragmàtic que reflexiu, el seu treball planteja que l’absència de límits transforma la realitat i genera una altra lectura possible.

Si hi ha una artista que reflexiona sobre els objectes de consum i la seva vida quan se n’acaba l’ús és MERCÈ PIJEM, que els dona una segona oportunitat, una oportunitat artística.

Les estructures arquitectòniques de MAIKEL MÉNDEZ s’assemblen a les ciutats invisibles d’Italo Calvino, tan subtils com inexistents, jocs de la memòria i de l’inconscient de l’artista que atrapen l’espectador en els records d’una ciutat impossible.

Com artista processual trobareu a NICK BEDFORD. La imatge es construeix a costa del mateix artista, segons les seves paraules: «El quadre m’utilitza per fer-se». Les formes que emergeixen de les seves pintures tenen un punt familiar i alhora estrany, ens parlen de la matèria i de les experiències de l’artista amb aquesta, de formes arcaiques i alhora contemporànies.

Per a qui les escriu, CINTIA GARCÍA, tot present és repetició i la línia, el principal rector. Es tracta d’un recorregut de l’espai a través de la línia i el color en què la repetició genera trames que evidencien que mai es concreten, com records borrosos de l’instant.

14 artistes d’extramurs, si per murs s’entén el mercat de l’art i les seves institucions afins. 14 artistes i 14 poètiques que reflexionen sobre la nostra alienada quotidianitat. 14 mirades analògiques per a un món digital com una altra pràctica de resistència.